Quan vam publicar l’article Danys col·laterals del bloqueig basat en IP durant la transmissió de futbol de LaLiga a Espanya, posàvem de manifest una realitat que sovint queda invisibilitzada: les mesures adoptades per combatre la pirateria poden acabar perjudicant milers de serveis i usuaris que no tenen cap relació amb les activitats que es pretenen perseguir.
Aquella anàlisi mostrava com els bloquejos massius d’adreces IP ordenats judicialment afectaven també serveis legítims allotjats en infraestructures compartides, comprometen la disponibilitat de pàgines web, aplicacions i serveis digitals completament aliens al conflicte.
Aquest debat continua plenament vigent. I ara incorpora un nou element d’interès arran de la recent sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), que estableix jurisprudència sobre el paper de les VPN en el marc de la protecció dels drets d’autor.
Tot i que la resolució no analitza el cas de LaLiga ni els bloquejos aplicats a Espanya, sí que aporta criteris que convé tenir presents en qualsevol debat sobre la governança d’Internet i sobre els límits de les mesures de bloqueig.
El passat 9 de juliol de 2026, el TJUE va dictar la sentència corresponent a l’assumpte Anne Frank Fonds, és una qüestió prejudicial plantejada pel Tribunal Suprem dels Països Baixos sobre la interpretació de la Directiva 2001/29/CE, sobre drets d’autor a la societat de la informació.
L’origen del litigi és la publicació en línia d’una edició científica dels manuscrits d’Anne Frank. Els demandats van posar aquests manuscrits a disposició del públic a Internet, però van implantar un geobloqueig perquè la web no fos accessible des dels Països Baixos, on els drets d’autor continuaven vigents. No obstant això, aquest geobloqueig podia ser eludit mitjançant una VPN. Aquesta resolució es pot consultar al portal oficial del TJUE (InfoCuria).
El Tribunal conclou que una restricció geogràfica basada en l’adreça IP pot continuar essent considerada una mesura tecnològica eficaç encara que existeixin mecanismes, com ara les xarxes privades virtuals (VPN), que permetin evitar-la.
En altres paraules, el fet que una mesura pugui ser tècnicament superada no implica que perdi la seva eficàcia jurídica.
Les VPN formen part d’una Internet legítima
Un dels aspectes més rellevants de la sentència és que el TJUE no considera les VPN una tecnologia sospitosa ni atribueix responsabilitat als seus proveïdors pel fet que alguns usuaris les utilitzin per eludir restriccions geogràfiques. Aquest és un matís important, les VPN són eines imprescindibles per al funcionament quotidià d’Internet. Empreses, administracions públiques, universitats, centres de recerca i milions de ciutadans les utilitzem cada dia per protegir les nostres comunicacions, garantir la privadesa, facilitar el teletreball o connectar-ns de manera segura a infraestructures digitals.
Confondre una tecnologia d’ús general amb l’activitat il·lícita que alguns en puguin fer seria tan desproporcionat com qüestionar el correu electrònic perquè també pot ser utilitzat per enviar correu brossa. Aquesta sentència contribueix, precisament, a evitar aquesta simplificació.
Però el debat europeu va molt més enllà de les VPN
La resolució del TJUE no legitima qualsevol sistema de bloqueig basat en adreces IP, tampoc avala que les mesures adoptades per protegir els drets d’autor puguin afectar indiscriminadament tercers i encara menys afirma que els danys col·laterals siguin una conseqüència acceptable. El que resol és una qüestió jurídica concreta: si l’existència de VPN impedeix considerar eficaç una mesura de geobloqueig i la resposta és que no, la proporcionalitat, la necessitat i el respecte pels drets fonamentals continuen essent principis essencials del dret europeu.
Quan una IP no representa un únic servei
L’experiència documentada durant els bloquejos associats a les retransmissions de LaLiga posa de manifest una realitat tècnica, Internet no està construïda sobre una correspondència d’un servei per cada adreça IP, és el més normal que una mateixa infraestructura allotgi centenars o milers de dominis diferents, serveis independents, aplicacions empresarials, administracions públiques o projectes de la societat civil i, bloquejar una adreça IP, pot significar deixar fora de servei una gran quantitat d’activitats perfectament legítimes que simplement comparteixen infraestructura. Quan les mesures tècniques no tenen en compte aquesta realitat, els efectes col·laterals deixen de ser una excepció i passen a formar part del propi funcionament del sistema de bloqueig.
Neutralitat de la xarxa i dret d’accés
Des de la Fundació guifi.net defensem que la protecció dels drets d’autor és compatible amb la defensa d’una Internet oberta, el repte no és escollir entre una cosa o l’altra, el veritable repte consisteix a garantir que les mesures adoptades siguin proporcionades, tècnicament adequades i respectuoses amb la resta de drets i llibertats que també protegeix el dret europeu. La neutralitat de la xarxa constitueix un dels pilars d’aquest model i aquest és un principi que estableix que els operadors de comunicacions no han de discriminar el trànsit en funció del seu origen, destí, contingut o aplicació, excepte en els supòsits estrictament previstos per la normativa, perquè quan s’apliquen bloquejos massius que acaben afectant serveis aliens als objectius perseguits, aquest principi es veu inevitablement vulnerat, alhora, que, també es veu compromès el dret d’accés a Internet, que avui constitueix una condició indispensable per exercir molts altres drets fonamentals: l’accés a la informació, la llibertat d’expressió, el desenvolupament de l’activitat econòmica, l’educació, la recerca o la participació ciutadana.
Quan un servei legítim deixa de ser accessible per una decisió dirigida contra un tercer, els perjudicis no són únicament tècnics, afecten drets, oportunitats i confiança en la infraestructura digital.
Construir una Internet resilient exigeix mesures més precises
La sentència del TJUE no resol el debat sobre els bloquejos massius d’IP, però recorda una idea fonamental: les tecnologies d’ús general, com les VPN, formen part de l’ecosistema normal d’Internet i no poden ser tractades com si fossin, per elles mateixes, un problema jurídic, això ha d’inspirar també el debat sobre les mesures de bloqueig perquè, en una Internet basada en infraestructures compartides, qualsevol actuació que afecti la connectivitat ha de ser extraordinàriament precisa, transparent i proporcional. La lluita contra la pirateria és necessària, però també ho és preservar una Internet oberta, neutral i resilient, que continuï essent una infraestructura compartida al servei de tota la societat, aquest és, probablement, el principal aprenentatge que podem extreure tant dels bloquejos viscuts durant les retransmissions de LaLiga com de la nova jurisprudència europea: la defensa dels drets no pot construir-se perjudicant dels drets dels altres.