Els conceptes de sobirania digital i autonomia estratègica no només són expressions de les persones expertes, actualment formen part del discurs habitual de les administracions públiques. Cada vegada més municipis que impulsen estratègies digitals, despleguen plataformes de ciutat intel·ligent, adopten solucions de programari lliure o revisen on s’allotgen les seves dades.
En som conscients, tot això és necessari, però també és insuficient perquè la sobirania digital no comença al núvol. Comença molt abans: a les infraestructures que transporten les dades.
La infraestructura també és política
Quan un ajuntament parla de sobirania digital acostuma a preguntar-se: on s’emmagatzemen les dades?, quin programari utilitzem?, qui controla les plataformes digitals? Són preguntes importants, però n’hi ha una altra que gairebé mai apareix:
Qui controla la xarxa per on circulen aquestes dades?
La connectivitat és la primera capa de qualsevol servei digital. Sense una infraestructura robusta, oberta i accessible, qualsevol estratègia de transformació digital queda condicionada per les decisions d’altres actors. La infraestructura no és un element neutre perquè determina qui pot innovar, qui pot oferir serveis, quins costos assumeix el municipi i fins a quin punt és possible mantenir el control sobre els recursos digitals.
Les ciutats intel·ligents necessiten xarxes intel·ligents
Sensors ambientals, càmeres, semàfors, enllumenat, comptadors intel·ligents, monitoratge energètic o serveis d’emergència comparteixen una mateixa necessitat: una xarxa de comunicacions fiable. Tradicionalment, aquests serveis s’han contractat de manera independent. Cada projecte desplega la seva pròpia infraestructura o depèn d’un proveïdor concret. El resultat és una ciutat plena de xarxes paral·leles, poc interoperables i difícils de reutilitzar.
Existeix una alternativa: considerar la xarxa de telecomunicacions com una infraestructura compartida, igual que els carrers, l’enllumenat o les canalitzacions municipals, quan la infraestructura és oberta, diferents serveis poden coexistir sobre una mateixa xarxa, reduint costos i evitant duplicacions.
Les infraestructures obertes generen autonomia
Disposar d’infraestructures obertes no significa que l’ajuntament hagi de convertir-se en operador de telecomunicacions, significa disposar d’una base comuna sobre la qual diferents actors poden prestar serveis en condicions transparents i no discriminatòries. Aquest model ofereix diverses avantatges: facilita la competència entre proveïdors, evita dependències excessives d’un únic operador, permet reutilitzar les inversions públiques, afavoreix la innovació local, incrementa la resiliència de les comunicacions. És una manera d’entendre la infraestructura com un bé d’interès general.
La sobirania també es construeix des del territori
Els municipis són els primers responsables de molts serveis públics que avui depenen d’una bona connectivitat, per això també haurien de poder participar en la planificació i governança de les infraestructures digitals. La col·laboració entre administracions, comunitats locals, operadors i entitats sense ànim de lucre permet construir xarxes més adaptades a les necessitats del territori i més sostenibles a llarg termini. No es tracta de substituir el mercat, sinó de complementar-lo allà on sigui necessari i garantir que la infraestructura serveixi l’interès públic.
La sobirania digital no és només una qüestió tecnològica, és una qüestió de capacitat de decisió, un municipi és més sobirà quan pot escollir com es connecta, com comparteix les seves infraestructures, com protegeix les seves dades i com garanteix que els serveis digitals continuaran funcionant en el futur. Aquesta capacitat no depèn exclusivament del programari o del centre de dades, depèn, sobretot, de disposar d’infraestructures obertes, compartides i governades amb criteris d’interès general.
Un debat que ve de lluny que tot just comença
Durant els propers anys, els ajuntaments invertiran milions d’euros en digitalització, sensors, intel·ligència artificial i serveis connectats, és una oportunitat única per ampliar el debat sobre la sobirania digital, perquè abans de preguntar-nos on van les dades o quin programari utilitzem, cal fer-nos la pregunta de qui és propietari de les infraestructures que fan possible la nostra vida digital?
Si volem municipis realment intel·ligents, resilients i autònoms, la resposta no pot limitar-se al núvol. Ha de començar a peu de carrer, allà on discorren les fibres, les canalitzacions i les xarxes que connecten persones, serveis i comunitats.